dilluns, 16 d’octubre de 2017

Error 404


Va ser un error, per això va succeir així.

Va ser tan profund, per això aquest sentiment.

Entre boires i pèrdues, els somnis 

s'esvaeixen.

I, per damunt de tot 

la sensació intuïda d'una veu, 


la realitat escoltada d'una mirada 


quan el crepuscle comença a vomitar el regal de l'oblit sobre esquerdes de la memòria.



fotografia: "error 404", kodachrome transparency. Text by © inercies_

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Desert


Deixa'm buscar signes de vida. Deixa'm buscar només una flor.

Només pols. Només fred.

Em vaig adonar que m'havia perdut en aquella enorme superfície que em feia sentir petit, insignificant. Em vaig adonar que aquell mar de pols havia fet realitat el malson del punt de no retorn que m'impedia pensar què estava passant perquè aquell buit era la certesa de no voler saber res.

Deixa'm escoltar una paraula. Deixa'm pensar una mica.

Només la pols. Només el fred.

Vaig començar a llençar coses que ja no em servien de res. Vaig llençar objectes inútils, aparells inútils i joies inútils. També van anar caient els meus records i el meu passat.

Una fila d'empremtes a terra es movia sinuosa darrere meu a l'inici de la terra desconeguda on ja només em quedava una memòria remota, aproximada, d'un passat que havia deixat enrere.

Deixa'm llençar-ho tot per anar endavant. Només endavant.

Deixa'm buscar un somriure. Deixa'm buscar una mirada.

Res al davant. Res a darrere,

en el buit d'un viatge incert on anava deixant un rastre de passat que alguns podrien anomenar destí.

fotografia: "límits", kodachrome transparency and text by © inercies_

dilluns, 25 de setembre de 2017

Somebody in space

inercies photography experimental lost selenics

Father...
What?
There's somebody in space!
—He's dead?

fotografia: "algú", kodachrome transparency and text by © inercies_

dimecres, 13 de setembre de 2017

Flotant, flotant, flotant...



Anàvem flotant, flotant, flotant..., quan la màquina va començar a fallar. Aquella màquina que no havia fallat mai ara que l’havíem mogut una mica va començar a trontollar per tot arreu.

Estàvem preocupats perquè el soroll que feia es podia escoltar a galàxies de distància i com que el que no volíem en aquelles circumstàncies era cridar l'atenció, la vam amagar dins d'un cràter i vam començar a debatre que podríem fer si aquella mala pècora s'aturava de debò.

Depeníem gairebé completament de la màquina: ens feia el menjar, ens proporcionava imatges meravelloses; tenia gravats els nostres records i a més, permetia emetre missatges als que anaven endarrerits: aquells que havien perdut la capacitat de flotar,  que encara no havien arribat i que s'arrossegaven enrere, petits a la llunyania, formigues a l'horitzó incert.

-És que som espirituals però ens podem morir de gana, que tenim necessitats, collons! -Va dir un

-És que ja no es fan les coses com abans! -Va dir altre

-Així no podem continuar...

Va escampar-se la incertesa entre els espirituals: no sabíem què fer sense aquella màquina ens feia sentir-nos bé, procurava el nostre benestar, ens feia somniar i era l’últim que ens lligava al lloc d’on veníem. Estàvem a punt de perdre la il.lusió en aquell lloc sense passat ni futur.

Els més vells continuaven debatent.

El grup es va reagrupar al cràter i mentre que estàvem en cercle observant aquell interminable debat mental, uns nens jugaven despreocupats a futbol i en un moment donat, un d'ells va xutar la pilota amb força i va anar a parar dins de la maleïda màquina.

Allò era el que li faltava a la mala pècora que va deixar de funcionar en mig de l'astorament general. Tothom va mirar el noi que va fugir cames ajudeu-me i va amagar-se dins de la màquina que de cop, va començar a funcionar.

En mig de la incredulitat general, aquell nen va sortir amb la seva pilota i una llauna de cervesa que travava el mecanisme.



Flotant, flotant, flotant..., perduts en aquell lloc sense passat ni futur, la màquina va començar a funcionar de nou.

fotografia: "màquines", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

dilluns, 4 de setembre de 2017

The fog


While they're walking towards the dark side, one of them sang this song...

This only can be a nightmare,
a confused dream
a painful travel
without sense, without destiny.

It only could be a nightmare,
a trap without doors
where dark feelings lives
and you have all and you have nothing.

This vision, this confusion,
this misperception: the grey
side sorrow falling on my
shoulder: thoughts under the stars.

It only was a nigthmare,
an unwanted visitor in a one-way trip.
A nonsense map.
And lost in this dark..., the fog

And the people around him, laughing and floating in the space, told him he has to stop drinking.

photography: "the fog", kodachrome transparency and text by © inercies_ 


diumenge, 3 de setembre de 2017

Selènics



Espirituals, els selènics es van reunir en una comissió d'estudi. Estaven preocupats perquè s'havien adonat que una espècie animal habitant d'un planeta pròxim havia inventat uns objectes amb capacitat d'interferir la seva vida.

La seva preocupació estava justificada: la seva civilització estava compromesa per aquells éssers llunyans i havien de decidir urgentment què feien. Alguns van proposar enviar-hi missatges psíquics per evitar la intrusió però els mitjans mentals que hi havia van mostrar-se ineficaços per fer la comunicació de manera adequada. 

I després de molts i intensos debats es va imposar el sentit comú i la comissió va decidir evitar la molèstia desplaçant tot l'imperi a l'altra banda de la roca flotant, cap a l'invisible.

D'aquesta manera comença el relat d'aquell camí cap a la part fosca.


fotografia: "acampada", kodachrome transparency and text by © inercies_