untitled

     

Silence, distortion affecting the senses.

Trash on the corners. Artificial light,
impossible constellations.

Things shine in a special way. Viscous camo; alien to the species.
Dawn breaks: the things of the new day.

The city's trying to wake up.
Breathed air; used; to throw. Sounds of always behind
the usual broked window.

One more unnatural sunrise out of context at this latitude.

I play to change the name of things:
rain is cry; night is oblivion; pain love...

Things change color, shape and all.
Motion figures; someone drags something; someone pushes something.
A baby cries.

I inhale, exhale (...)
all the time in a cyclical boredom that helps to keep some order.
I cover my eyes and my mouth. I try to get out of this loop,
leave me and..., to look myself in the mirror
and ask myself if that face is mine.

Cell phones ringing. Faces illuminated by the screens
in apparent illusion.

Amid the chaos I'm trying to remember your geography...
Silence is better; rain is better...
I wish it would always rain.

I'm looing for the possibility that it's all related,
that everything make sense.

Meanwhile..., I dream...
I make a baroque draft, full and symmetric:
something almost perfect.

Unreal memory because this memory remain on me. Because is memory or memory of something that one day will
disappear without trace.
Memory that one day will be someone else's memory.

I'm here, there and everywhere.
I feel the present, the future and the past.
I'm you, she and he..., but actually..., I'm not anybody.

From the void, I think living beings in an approximate manner.
I see broken mirrors with a sideways glance to see if I'm still there.

Behind the fog: on the certainty, a dog is staring at me.

A delicious beast...,
about to hurt...

inèrcies 2020

Microstructures by a confined present. Words and image: sin título. Polaroid 110b modified with Fujifilm wide 

---error---

atzar d'ombres que passen

Quin soroll més estrany que fan avui les vespes: 

com a les persones, la calor les afecta i enganya els sentits. 

Provoca distorsions que fan pensar coses que no s’haurien de pensar, fer coses que no hauríem de fer.

La calor continua maltractant-ho tot. Sense pietat, 
desfà la matèria i la carn i tot sembla que flueix 
sense forma i cau i es deforma 
i vaig pel carrer enmig d'un immens atzar d’ombres en el terra...

Atzar d’ombres que passen pel costat...

Miro la pedra, miro l’arbre, miro el cel, 
miro la gent... Miro els vidres cercant 
una història reflectida: anhel de nit convertida 
en possibilitat, una porta oberta o qualsevol cosa.

Tot esperant la nit, les paraules han perdut 

la seva capacitat de dir. Millor el silenci, 

millor l’oblit.

Miro de reüll els vidres a veure si encara estic i, 
mentrestant, el volcà et mira i xiuxiueja paraules antigues. 

Delicioses vespes a punt de fer mal.

photography: "Limbo", Polaroid 110a modificated to shot with Fujifilm Instax Wide 800asa 

reduccions

i tot es podia reduir a la complexa relació entre veritat, memòria i consciència...


                                                                                                                                                                                                                                      photography: "absurd", kodachrome transparency and text by inèrcies_

really, people don't change...

En el fondo, las personas no cambian... Y mañana, la niebla lo cubrirá todo.

photography: "really, people don't change", kodachrome transparency and text by inèrcies_

la tardor dels pensaments

La nit queia sobre la ciutat i a sobre meu. Vaig mirar enrere i amb els sentits, vaig olorar la terra mullada. 

Vaig sentir la meva respiració, vaig pensar sobre la matèria de què està feta la realitat i el desig... Sóc jo i el meu món, sóc tu amb la teva vida o potser sóc tots a la vegada?

A punt d'arribar a la tardor dels pensaments ja no busco cap treva i no puc dic res perquè el millor és no dir res.

photography: "la treva", kodak ektar 100 and text by inèrcies_

la darrera oportunitat

Algunes vegades, tot canvia de cop. 

Sense temps de pensar-ho, em trobo enmig d'una situació patètica. Trasbalsat pels esdeveniments, estic bocabadat esperant per on vindrà el següent cop.

Intento pensar que això, allò o el que sigui en realitat no està passant i llavors arriba el moment en què ho envio tot a la merda: a la merda la incertesa i el pànic. A la merda aquest buit quotidià i a la merda totes les disfresses.

Toca'm la mà en aquest ball dramàtic que jo tancaré els ulls; mira'm i així no sentiré el buit ancestral; parla'm a l'orella i així ja no sentiré res més que la remor de la darrera oportunitat al final de l'amor.

Però ara no vull tocar res. No vull veure res. No vull sentir res. Perquè al final del camí ja no queda gairebé res... 

Només el regal d'olorar.

photography: "Sky number 3" Kodak Ektar 100 and text by inèrcies

l'hora que el sol es posa

Renuncies que des de fa molt espanten

els fantasmes desvestits l'hora que el sol es posa.

I, tenyida de groc, la boira estancada

amaga passos d'aparicions desconegudes.

photography: "s/t" Kodak TRI-X 400 and text by inèrcies

ombra en la llum

Va mirar cap al cel. L'ombra dibuixava constel·lacions impossibles. Consol.

Ciutat, ella, solitud. Escombraries acumulades per les cantonades. Finestres amb famílies al voltant de la televisió. Miratges.

Records de carrers sense asfaltar plens de forats per jugar a bales: misèria compartida amb herois de pel.licula d'indis. Insectes que es movien de pressa. Geografies prou conegudes. Fantasmes en penombra...

Ombra en la llum, passatgers sota l'univers impassible.

text by inèrcies

through the desert

I'm trying to rest, but I can't sleep. This kind of things happens before a trip: the uncertainty of the future that approaches, decisions to be taken, the path to follow...

I only know it's time to begin, feel the wind in face, look how the footprints are erased, breaking all possibilities to find the way back.

It's time to look from the other side of the window, looking at the reflection how I walk away with no bags or anything to cross the desert. I must go, but I know only a crazy person would do a travel like this in the evening. 

Where goes the darkness when the sun rises in the morning?


photography: "about", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

juliol

Juliol. Costa obrir-me pas per l'herba que ha crescut massa. 

Darrer meu he deixat un rastre trepitjat, descobert. El vent calent porta la sorra d'algun lloc llunyà que tenyeix el cel de vermell o d'algun color semblant. Això ho ha embrutat tot. Fa calor. Gent amagada a l'ombra l'hora on les coses canvien de color, de forma i de tot. 

Tot sembla lligat. Per què aquest arbre pertany a aquesta terra esquerdada? Per què aquell ocell pertany al cel asfixiat? Per què aquesta calor?

Aquesta calor. Em pregunto si els àngels poden existir sota aquest sol que ja no pot perdonar. Potser és que no han sobreviscut i simplement s'han fos amb les seves ales, la seva harmonia i el seu sexe indeterminat i una vegada reduïts a la condició d'insectes, dels àngels ja només queda un dibuix. Esbós d'un trajecte només d'anada on res no pertany a res. 

No busquis l'ombra d'una figura que potser ja ha marxat.

photography: "figure", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

això és un petó

Ningú sap d'on ha vingut. Ningú el coneix. Només se sap que no té passat ni futur.

Un vidre que amaga un misteri que ningú més coneix. Sé què m'agrada, sé que no m'agrada. La llista de desitjos és cada vegada més curta.

Pedres llençades contra un vidre que s'ha trencat. El foc ha anat devorant el misteri que ningú més coneix. La nit decidirà, la nit triarà. La nit protegirà els arbres que miren cap el cel. Cel que se sent observat. Cel amb trossos de vidre que només esperen el canvi de lluna.

Què volen dir aquests pensaments que venen, van i fan mal?

Amb les mans agafades, és temps de veure com cauen les fulles. Ara ningú mira com caminem per sobre dels vidres trencats.

Això és un petó, això és un petó i això és un petó. O potser és un regal?

photography: "això és un petó", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

el secret que amaga l'alba

Nit d'insomni mirant per la finestra.

Nit en present amagat.

Nit dibuixada amb guix d'una felicitat somniada,

construïda sobre oportunitats perdudes fa temps.

L'hivern s'acaba. Vaig cap a l'entrellum 
i enmig de la penombra observo

un milió d'espelmes apagades. Potser fan homenatge

a la felicitat que vaig tastar una vegada.

Plou. Em mullo i, xop fins al moll dels ossos,

respiro aire de sorra carregat d'humitat.

Observo amb la serenor d'un vençut,

l'evidència de la meva rendició.

I potser un dia encendré un milió 

d'espelmes per retre homenatge

al secret que amaga l'alba

a una primavera que ja comença.

I like to listen to you, when you speak to me
I like to look at you, when you look at me
I like you take my hand, to avoid I lost the way
And I like to be with you, when the night comes

photography: "alba", kodak color plus 200 and text by © inercies_ 

faces looking faces

Faces looking faces, faces, faces...

A crowd breaking shadows in the moonlight:

pale faces looking.

I've been here before?

In this light I'm trying to draw your face but

there's no wisdom in this brain, dear.

I know I'm a tired man in

a morning that comes quickly.

I can't remember your name,

my dear, my dream?

I'm trying to take a picture but

I don't know this place, I wasn't here before!

I know this sensation. I felt it before!

The brain hurts and

for now, I'm only waiting

for the miracle you 
try to come here, again.

But I only remember the ties, good bye...

I know I come from old kisses,

aged wrinkles in our cheeks.

I know I'm looking for the cartography

of your skin. Sound of your footsteps

and I'm trying to forget:

Oblivion is our gift.

And I realized I forgot how to pray.

I'm playing to change the name

of all the things of the world:

the rain is the cry,

the night is the black,

the pain, the love...

photography: "the way", kodachrome transparency and antipoema by © inercies_ 

no, no, no..., 
no!
no,
no, no no, no..., no!
no, no, no, no, no, no, no...
sí!

photography "landscape", kodachrome coloured transparency and antipoema © inercies_

factory

Des del lloc on s’havia refugiat veia passar els núvols. Tenia la sensació que aquells volums abstractes buscaven un sentit als seus problemes. Havia de tenir un sentit.

Per això, va passar hores estudiant-los: el seu inici, semblant a un rostre. Després, el desenvolupament d’aquella forma de vida que anava flotant per sobre de la gent i que buscava la forma definitiva, perfecta. I el final, quan aquella boira s’assemblava a una rentadora, un telèfon o qualsevol cosa.

Finalment, va adonar-se que aquell assumpte no aportava res, que no era allà on havia de buscar respostes i que, evidentment, era una pèrdua de temps.

Perquè els núvols continuarien passant, indiferents a les seves reflexions i la gent continuaria caminant, indiferents a la seva vida i els seus sentits.

photography "Glass Factory", kodak 400 coloured photography and text © inercies_

memòria

Memòria, coses del passat, del pecat i de la mort.

Busco en blanc cansat empremtes, indicis imperfectes d'una obra feta a retalls. Intento projectar un crepuscle desnaturalitzat, fóra de context en aquesta latitud.

Memòria que no és real perquè és amb mi que és memòria o alguna cosa així i que desapareixerà també amb mi mentre que intento enganxar amb cola de farina el record dispers que encara em queda de tu.

Memòria que valdria més anomenar ferida.

photography "Memòria", kodachrome transparency and text © inercies_