Puc estar al costat teu sense que ho sàpigues: mai t'adonaràs.
Alguns, els més vells, coneixen la meva presència i pronuncien el meu nom. Temuda i benvinguda a la vegada, em deixen una cadira, em preparen un plat calent, em regalen unes flors... i jo, protectora, que conec els camins de l'aire que acostumen a seguir les paraules abans de perdre's en el buit, sé on anar.
Tothom es gira quan es pronuncia el meu nom. Es fa el silenci, saben que hi ha coses amb les quals és millor no jugar.
Gairebé una abstracció, no hi ha cap possibilitat que ningú em comprengui. Sóc afirmació sense definició, alè ancestral del què només queda una cosa: el meu nom, paraula perduda en un viatge que no tornarà a ser.
Els dies han passat massa de pressa; la mort només és una equivocació.
Hi ha una llegenda napolitana que parla de la bella 'Mbriana com a protectora de les llars. En contraposició, hi ha la llegenda de Munaciello com esperit irascible. Encara avui dia, hi ha gent que creu en la seva existència, els saluden en veu alta quan entren a les seves llars, els hi deixen una cadira lliure, un plat, un ram de flors..., tractant-los com si fossin de la seva família.
photography: "'Mbriana", kodacrhome transparency and text by inèrcies_
La festa estava a punt d'acabar i alguns dels convidats ja marxaven. Altres encara estaven nus tirats per terra en postures complicades. Potser no trobaven la sortida o no la volien buscar perquè els hi era igual.
Ja encenien les llums i els cossos començaven a bellugar-se. Rèptils que es movien una mica, a poc a poc, latents: càmera lenta dels culpables que intentaven dissimular?
Tot era una enorme i colossal broma: cansament desorientat que buscava un culpable.
I ell volia tornar al principi. Havia de reduir al més bàsic aquella bogeria i passar flotant per sobre d'aquella merda. Però no trobava la solució i no se'n sortia del tot d'aquella situació que l'ofegava i li feia aixecar-se amb ganes de cridar.
I veia com s'apropava la nit sabent com sabia que no podria dormir.
I que arribaria la nit pesada i densa que mai l'ajudaria a sortir d'aquell desassossec.
Llavors, la festa es va acabar.
Estava ben segur que aquella nit el faria pagar cara la son que el procurava acumular cansaments.
photography: "landscape", kodachrome transparency and text by © inercies_
Memòria, coses del passat, del pecat i de la mort.
Busco en blanc cansat empremtes, indicis imperfectes d'una obra feta a retalls. Intento projectar un crepuscle desnaturalitzat, fóra de context en aquesta latitud.
Memòria que no és real perquè és amb mi que és memòria o alguna cosa així i que desapareixerà també amb mi mentre que intento enganxar amb cola de farina el record dispers que encara em queda de tu.
Memòria que valdria més anomenar ferida.
photography "Memòria", kodachrome transparency and text © inercies_
Veig una illa enmig del mar. Està allà davant i sembla molt a prop però no n'estic segur. La veig, però no puc arribar.
La seva presència sembla potenciar el meu aïllament. És la possibilitat que no serà però que em trasbalsa i m'inquieta. És la representació material de la incertesa que em fa cercar la seguretat d'un impossible arriscat.
Potser si no veiés aquell maleït tros de pedra...
Aquí allà, paranys del destí.
La brisa d'aquesta tarda de desembre aixeca la pols en aquesta riba on la veritat és una qüestió d'altaveus.
photography "island", kodachrome transparency and text © inercies_
