really, people don't change...

En el fondo, las personas no cambian... Y mañana, la niebla lo cubrirá todo.

photography: "really, people don't change", kodachrome transparency and text by inèrcies_

la nit més llarga...

El proper 21 de desembre, coincidint amb el solstici d'hivern, es realitzarà una acció a les 23.23 hores, l'inici de la nit més llarga...

Coordenades: Lat 41º 31' 8.3'' N Long 2º 12' 21'' E

L'acció, basada en grafies ancestrals universals relacionades amb els astres, el pas del temps i l'univers, la podreu veure als vostres navegadors en el moment en que les aplicacions de recerca topogràfica més conegudes actualitzin les seves dades.

photography: "trískel", kodachrome transparency and text by inèrcies_

ombra en la llum

Va mirar cap al cel. L'ombra dibuixava constel·lacions impossibles. Consol.

Ciutat, ella, solitud. Escombraries acumulades per les cantonades. Finestres amb famílies al voltant de la televisió. Miratges.

Records de carrers sense asfaltar plens de forats per jugar a bales: misèria compartida amb herois de pel.licula d'indis. Insectes que es movien de pressa. Geografies prou conegudes. Fantasmes en penombra...

Ombra en la llum, passatgers sota l'univers impassible.

text by inèrcies

juliol

Juliol. Costa obrir-me pas per l'herba que ha crescut massa. 

Darrer meu he deixat un rastre trepitjat, descobert. El vent calent porta la sorra d'algun lloc llunyà que tenyeix el cel de vermell o d'algun color semblant. Això ho ha embrutat tot. Fa calor. Gent amagada a l'ombra l'hora on les coses canvien de color, de forma i de tot. 

Tot sembla lligat. Per què aquest arbre pertany a aquesta terra esquerdada? Per què aquell ocell pertany al cel asfixiat? Per què aquesta calor?

Aquesta calor. Em pregunto si els àngels poden existir sota aquest sol que ja no pot perdonar. Potser és que no han sobreviscut i simplement s'han fos amb les seves ales, la seva harmonia i el seu sexe indeterminat i una vegada reduïts a la condició d'insectes, dels àngels ja només queda un dibuix. Esbós d'un trajecte només d'anada on res no pertany a res. 

No busquis l'ombra d'una figura que potser ja ha marxat.

photography: "figure", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

això és un petó

Ningú sap d'on ha vingut. Ningú el coneix. Només se sap que no té passat ni futur.

Un vidre que amaga un misteri que ningú més coneix. Sé què m'agrada, sé que no m'agrada. La llista de desitjos és cada vegada més curta.

Pedres llençades contra un vidre que s'ha trencat. El foc ha anat devorant el misteri que ningú més coneix. La nit decidirà, la nit triarà. La nit protegirà els arbres que miren cap el cel. Cel que se sent observat. Cel amb trossos de vidre que només esperen el canvi de lluna.

Què volen dir aquests pensaments que venen, van i fan mal?

Amb les mans agafades, és temps de veure com cauen les fulles. Ara ningú mira com caminem per sobre dels vidres trencats.

Això és un petó, això és un petó i això és un petó. O potser és un regal?

photography: "això és un petó", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

el secret que amaga l'alba

Nit d'insomni mirant per la finestra.

Nit en present amagat.

Nit dibuixada amb guix d'una felicitat somniada,

construïda sobre oportunitats perdudes fa temps.

L'hivern s'acaba. Vaig cap a l'entrellum 
i enmig de la penombra observo

un milió d'espelmes apagades. Potser fan homenatge

a la felicitat que vaig tastar una vegada.

Plou. Em mullo i, xop fins al moll dels ossos,

respiro aire de sorra carregat d'humitat.

Observo amb la serenor d'un vençut,

l'evidència de la meva rendició.

I potser un dia encendré un milió 

d'espelmes per retre homenatge

al secret que amaga l'alba

a una primavera que ja comença.

I like to listen to you, when you speak to me
I like to look at you, when you look at me
I like you take my hand, to avoid I lost the way
And I like to be with you, when the night comes

photography: "alba", kodak color plus 200 and text by © inercies_ 

tothom absent

Tothom absent. Milions i milions de rostres il.luminats des de sota. Concentrats, no els interessa el que pensi o pugui arribar a pensar el que tenen al costat. Fan la mateixa ruta incerta i erràtica de sempre, pelats de fred sota la nit que s'acosta.

Mai facis una aposta contra la natura. Ella sempre fa trampes que mai veus ni venir. Experta en antics artificis, li importa una merda el que sigui o no sigui just. Només s'interessa per l'equilibri entre el que està quiet i el que es mou; entre el que està fred i està calent o el que està viu i que després estarà mort.

Gelat en la nit que ja ha arribat, cerco refugi en un portal.

Com m'agradaria que aquest lloc també pogués protegir-me d'aquesta sensació i buscar la calma necessària per trobar matisos en això que entre tots anomenem realitat: la solució a l'equació que anomenem seny.

Neva sobre les cadires buides. Neva sobre el descampat i neva sobre l'arbre sec que fa molt temps que està completament gelat esperant que passi la nit.

Dibuixo sobre la neu morta una natura barroca, carregada, suggestiva i simètrica: quelcom gairebé perfecte com una pel.lícula de Greenaway o alguna cosa semblant.

La meva gossa em mira fixament, sembla entreveure estranyes coreografies en el meu pensament o potser només busca la infinita diferència entre fer i ser.

photography: "behind", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

faces looking faces

Faces looking faces, faces, faces...

A crowd breaking shadows in the moonlight:

pale faces looking.

I've been here before?

In this light I'm trying to draw your face but

there's no wisdom in this brain, dear.

I know I'm a tired man in

a morning that comes quickly.

I can't remember your name,

my dear, my dream?

I'm trying to take a picture but

I don't know this place, I wasn't here before!

I know this sensation. I felt it before!

The brain hurts and

for now, I'm only waiting

for the miracle you 
try to come here, again.

But I only remember the ties, good bye...

I know I come from old kisses,

aged wrinkles in our cheeks.

I know I'm looking for the cartography

of your skin. Sound of your footsteps

and I'm trying to forget:

Oblivion is our gift.

And I realized I forgot how to pray.

I'm playing to change the name

of all the things of the world:

the rain is the cry,

the night is the black,

the pain, the love...

photography: "the way", kodachrome transparency and antipoema by © inercies_ 

no, no, no..., 
no!
no,
no, no no, no..., no!
no, no, no, no, no, no, no...
sí!

photography "landscape", kodachrome coloured transparency and antipoema © inercies_

futur

El vidre intenta corbar els blocs de pisos que hi ha amuntegats darrere seu, hostils i amenaçadors. Jo observo borrosament com cau la pluja i esbrino on va aquella persona que puja pel carrer, aquell que acaba de sortir del portal...

Penso els subjectes d'una manera aproximada, incerta. 

Amb els dubtes d'un esdeveniment important, busco raons per fer un viatge que a la vegada odio i desitjo. 

Tot és aproximat, incert.

Sembla que de vegades tot depèn d’un petit gest, una mirada o un encontre casual. Potser tot és molt senzill i només es tractaria d'un accident dels sentits que es trobaven a la recerca d'alguna cosa complicadíssima de descriure.

Plou aquesta tarda. 

Em deixo caure al sofà i busco vincles possibles entre fets que no tenen res a veure. Nexes impossibles un capvespre qualsevol amb pensaments dotats de vida pròpia.

Només sé que plou aquesta tarda.

En el perill d'un accident que podria arribar a passar gairebé puc arribar a tocar amb els dits una realitat que amb prou feina es deixa sentir. Puc sentir el futur aproximant-se. Intueixo la seva presència en un ara ja és aquí! 

Un ara que s'enfosqueix
i després..., la nit.
I al final..., no ho sé.

Tant de bo no plogués aquesta tarda!

fotografia:"absurd", kodachrome transparency and text by © inercies_

absurd

Deixar-me anar lleuger només amb l'equipatge dels ossos i la pell. Abandonar-me inert sense res que m'importi.

Miro l'horitzó: l'horitzó que no s'acaba mai, no arriba mai i que no l'assoliré mai perquè tot és absurd, absurd, absurd i absurd.

En aquest moment dubto si deixar-me anar lleuger en l'espai i abandonar-me inert, feliç en el mateix desconeixement o bé ancorar-me a una realitat que em costa entendre i que em fa dubtar de mi, de tu i de tot.

On puc trobar la cartografia de la certesa que m'ajudi a sortir d'aquesta situació?

M'observo a mi mateix cridant paraules que sé que és impossible que surtin de la meva boca perquè això només és un pensament, potser un somni.

On puc trobar el camí per travessar aquest desert de l'abandonament, que ja no és una opció?

M'agradaria dir-te que no et preocupis i que ja no estic sol però cada vegada que miro al meu voltant només veig adorables criatures mirant-se els uns als altres, flotant en la seva absurda obscuritat.

fotografia: "voyage", kodachrome transparency and text by © inercies_

404 Not Found

Va ser un error, per això va succeir així.

Va ser tan profund, per això aquest sentiment.

Entre boires i pèrdues, els somnis 
s'esvaeixen.

I, per damunt de tot 
la sensació intuïda d'una veu, 

la realitat escoltada d'una mirada 
quan el crepuscle comença a vomitar 
el regal de l'oblit sobre 
esquerdes de memòria.


fotografia: "error 404", and text by © inercies_

Desert

Deixa'm buscar signes de vida. Deixa'm buscar només una flor.

Només pols. Només fred.

Em vaig adonar que m'havia perdut en aquella enorme superfície que em feia sentir petit, insignificant. Em vaig adonar que aquell mar de pols havia fet realitat el malson del punt de no retorn que m'impedia pensar què estava passant perquè aquell buit era la certesa de no voler saber res.

Deixa'm escoltar una paraula. Deixa'm pensar una mica.

Només la pols. Només el fred.

Vaig començar a llençar coses que ja no em servien de res. Vaig llençar objectes inútils, aparells inútils i joies inútils. També van anar caient els meus records i el meu passat.

Una fila d'empremtes a terra es movia sinuosa darrere meu a l'inici de la terra desconeguda on ja només em quedava una memòria remota, aproximada, d'un passat que havia deixat enrere.

Deixa'm llençar-ho tot per anar endavant. Només endavant.

Deixa'm buscar un somriure. Deixa'm buscar una mirada.

Res al davant. Res a darrere,

en el buit d'un viatge incert on anava deixant un rastre de passat que alguns podrien anomenar destí.

fotografia: "memory", kodachrome transparency and text by © inercies_

Somebody in space

—Father...

—What?

—There's somebody in space!

—He's dead?

fotografia: "nocturn", Fujifilm instax wide and text by © inercies_

Flotant, flotant, flotant...

Anàvem flotant, flotant, flotant..., quan la màquina va començar a fallar. Aquella màquina que no havia fallat mai ara que l’havíem mogut una mica va començar a trontollar per tot arreu.

Estàvem preocupats perquè el soroll que feia es podia escoltar a galàxies de distància i com que el que no volíem en aquelles circumstàncies era cridar l'atenció, la vam amagar dins d'un cràter i vam començar a debatre que podríem fer si aquella mala pècora s'aturava de debò.

Depeníem gairebé completament de la màquina: ens feia el menjar, ens proporcionava imatges meravelloses; tenia gravats els nostres records i a més, permetia emetre missatges als que anaven endarrerits: aquells que havien perdut la capacitat de flotar,  que encara no havien arribat i que s'arrossegaven enrere, petits a la llunyania, formigues a l'horitzó incert.

-És que som espirituals però ens podem morir de gana, que tenim necessitats, collons! -Va dir un

-És que ja no es fan les coses com abans! -Va dir altre

-Així no podem continuar...

Va escampar-se la incertesa entre els espirituals: no sabíem què fer sense aquella màquina ens feia sentir-nos bé, procurava el nostre benestar, ens feia somniar i era l’últim que ens lligava al lloc d’on veníem. Estàvem a punt de perdre la il.lusió en aquell lloc sense passat ni futur.

Els més vells continuaven debatent.

El grup es va reagrupar al cràter i mentre que estàvem en cercle observant aquell interminable debat mental, uns nens jugaven despreocupats a futbol i en un moment donat, un d'ells va xutar la pilota amb força i va anar a parar dins de la maleïda màquina.

Allò era el que li faltava a la mala pècora que va deixar de funcionar en mig de l'astorament general. Tothom va mirar el noi que va fugir cames ajudeu-me i va amagar-se dins de la màquina que de cop, va començar a funcionar.

En mig de la incredulitat general, aquell nen va sortir amb la seva pilota i una llauna de cervesa que travava el mecanisme.

Flotant, flotant, flotant..., perduts en aquell lloc sense passat ni futur, la màquina va començar a funcionar de nou.

fotografia: "voyage", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

The fog

They were walking towards the dark side. One of them sang this song...

This only can be a nightmare,

a confused dream

a painful travel

without sense, without destiny.

It only could be a nightmare,

a trap without doors

where dark feelings lives

where you have all and nothing.

This vision, this confusion,

this misperception: the grey

sorrow falling on my 

shoulder: thoughts under the stars.

It only was a nigthmare,

an unwanted visitor in a one-way trip.

A nonsense map.

And lost in this dark..., the fog.

And the people around, laughing and floating, told him he has to stop drinking.

photography: "fog", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

Selènics

Espirituals, els selènics es van reunir en una comissió d'estudi. Estaven preocupats perquè s'havien adonat que una espècie animal habitant d'un planeta pròxim havia inventat uns objectes amb capacitat d'interferir la seva vida.

La seva preocupació estava justificada: la seva civilització estava compromesa per aquells éssers llunyans i havien de decidir urgentment què feien. Alguns van proposar enviar-hi missatges psíquics per evitar la intrusió però els mitjans mentals que hi havia van mostrar-se ineficaços per fer la comunicació de manera adequada. 

I després de molts i intensos debats es va imposar el sentit comú i la comissió va decidir evitar la molèstia desplaçant tot l'imperi a l'altra banda de la roca flotant, cap a l'invisible.

D'aquesta manera comença el relat d'aquell camí cap a la part fosca.


fotografia: "the way", kodachrome transparency and text by © inercies_