tothom absent

Tothom absent. Milions i milions de rostres il.luminats des de sota. Concentrats, no els interessa el que pensi o pugui arribar a pensar el que tenen al costat. Fan la mateixa ruta incerta i erràtica de sempre, pelats de fred sota la nit que s'acosta.

Mai facis una aposta contra la natura. Ella sempre fa trampes que mai veus ni venir. Experta en antics artificis, li importa una merda el que sigui o no sigui just. Només s'interessa per l'equilibri entre el que està quiet i el que es mou; entre el que està fred i està calent o el que està viu i que després estarà mort.

Gelat en la nit que ja ha arribat, cerco refugi en un portal.

Com m'agradaria que aquest lloc també pogués protegir-me d'aquesta sensació i buscar la calma necessària per trobar matisos en això que entre tots anomenem realitat: la solució a l'equació que anomenem seny.

Neva sobre les cadires buides. Neva sobre el descampat i neva sobre l'arbre sec que fa molt temps que està completament gelat esperant que passi la nit.

Dibuixo sobre la neu morta una natura barroca, carregada, suggestiva i simètrica: quelcom gairebé perfecte com una pel.lícula de Greenaway o alguna cosa semblant.

La meva gossa em mira fixament, sembla entreveure estranyes coreografies en el meu pensament o potser només busca la infinita diferència entre fer i ser.

photography: "behind", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

memòria

Memòria, coses del passat, del pecat i de la mort.

Busco en blanc cansat empremtes, indicis imperfectes d'una obra feta a retalls. Intento projectar un crepuscle desnaturalitzat, fóra de context en aquesta latitud.

Memòria que no és real perquè és amb mi que és memòria o alguna cosa així i que desapareixerà també amb mi mentre que intento enganxar amb cola de farina el record dispers que encara em queda de tu.

Memòria que valdria més anomenar ferida.

photography "Memòria", kodachrome transparency and text © inercies_

veig una illa

Veig una illa enmig del mar. Està allà davant i sembla molt a prop però no n'estic segur. La veig, però no puc arribar.

La seva presència sembla potenciar el meu aïllament. És la possibilitat que no serà però que em trasbalsa i m'inquieta. És la representació material de la incertesa que em fa cercar la seguretat d'un impossible arriscat.

Potser si no veiés aquell maleït tros de pedra...

Aquí allà, paranys del destí.

La brisa d'aquesta tarda de desembre aixeca la pols en aquesta riba on la veritat és una qüestió d'altaveus.

photography "island", kodachrome transparency and text © inercies_

404 Not Found

Va ser un error, per això va succeir així.

Va ser tan profund, per això aquest sentiment.

Entre boires i pèrdues, els somnis 
s'esvaeixen.

I, per damunt de tot 
la sensació intuïda d'una veu, 

la realitat escoltada d'una mirada 
quan el crepuscle comença a vomitar 
el regal de l'oblit sobre 
esquerdes de memòria.


fotografia: "error 404", and text by © inercies_