untitled

     

Silence, distortion affecting the senses.

Trash on the corners. Artificial light,
impossible constellations.

Things shine in a special way. Viscous camo; alien to the species.
Dawn breaks: the things of the new day.

The city's trying to wake up.
Breathed air; used; to throw. Sounds of always behind
the usual broked window.

One more unnatural sunrise out of context at this latitude.

I play to change the name of things:
rain is cry; night is oblivion; pain love...

Things change color, shape and all.
Motion figures; someone drags something; someone pushes something.
A baby cries.

I inhale, exhale (...)
all the time in a cyclical boredom that helps to keep some order.
I cover my eyes and my mouth. I try to get out of this loop,
leave me and..., to look myself in the mirror
and ask myself if that face is mine.

Cell phones ringing. Faces illuminated by the screens
in apparent illusion.

Amid the chaos I'm trying to remember your geography...
Silence is better; rain is better...
I wish it would always rain.

I'm looing for the possibility that it's all related,
that everything make sense.

Meanwhile..., I dream...
I make a baroque draft, full and symmetric:
something almost perfect.

Unreal memory because this memory remain on me. Because is memory or memory of something that one day will
disappear without trace.
Memory that one day will be someone else's memory.

I'm here, there and everywhere.
I feel the present, the future and the past.
I'm you, she and he..., but actually..., I'm not anybody.

From the void, I think living beings in an approximate manner.
I see broken mirrors with a sideways glance to see if I'm still there.

Behind the fog: on the certainty, a dog is staring at me.

A delicious beast...,
about to hurt...

inèrcies 2020

Microstructures by a confined present. Words and image: sin título. Polaroid 110b modified with Fujifilm wide 

---error---

microstructures by a confined present: walk, _inèrcies, 2020

microstructures by a confined present: eye, _inèrcies, 2020

ausencia preocupante de lo poético. eros metafórico y realidad en el límite; mediocridad en lo cotidiano. Busco ausencias entre la fatiga y la locura.

procesos nocturnos; destrucción del yo y confusión en el todo; con todo: soledad.

aislamiento. Óxido en el corazón. Cadenas de datos 

que suenan como ángeles anunciando catástrofe:

síntoma de la ruina numérica.

un camino de arena. Herrumbre bajo mis pies. 

Quisiera despertar los vivos, recomponer convulsiones. Quisiera

crear una brisa que te susurre, como un soplo enredado en tus alas. Mientras tanto, el viento empuja un futuro que me da la espalda.

Ocasiones figuradas, apariencia de realidad.

microstructures by a confined present: apariencia de realidad, _inèrcies, 2020

Somnolent, feia el que feia gairebé 

sense saber el que feia. Un ésser fragmentat 
en una realitat fragmentada.

Un carrer qualsevol; una nit qualsevol. 

Boira, ombres, absència.

Aquesta nit, les llums de neó 

brillen d'una manera especial.

i tot comença amb un despertar.

microstructures by a confined present: tot comença amb un despertar, _inèrcies, 2020

your existence is...

altered

microstructures by a confined present: your existence is altered by karma, inercies_ 2020

lost

lost_ lost_ lost_ lost_ lost_ _lost _lost _lost _lost _lost lost 

lost

lost_ lost_ lost_ lost_ lost_ lost_ lost_ lost_ lost_ lost_

microstructures by a confined present: lost, inercies_,2020

time

_______________________0000000000000000fragility00000000000000000000000rain000000000000000000000000000000000000000sweet000words000000000000000faces00000000000000000000000000000000000uncertainty00000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000safety0000000before00000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000brain0000000000000000000needs00000000000000000000000000000000000000000000000000000000awareness00000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000present0000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000chance000000000000000000000000000000every0000day00000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000shadow0000000000000000000000000000000000000always0000000000000000forget00000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000think000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000transformation00000000000000000000000000000000000000000000000lost000000000000000000000000000knowledge0000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000earn00money000000000000000000000000000000000000000000crow00000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000kiss0000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000everything000000000000000000000000light00000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000news000000000000000000000000000000000000000sound0000000000000000000000000000000000000000000000000000000faith0000000000000000000000000000000000000000000000000000000000mask000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000rain000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000wisdom00000000000000000000000000000000000000distortion000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000love00000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000work00000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000presence000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000remember000000000000000000000000000000000000000000000000000000sex0000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000taboo0000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000nature00000000000000000000000shadows00000000000000000000000000000000000000000000000000000000000reasons0000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000memory00000000000000000000000000pain0000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000equilibrium0000000000000000000000000flux0000000000000000000000000000000000000000confinement00000present000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000silence0000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000isolation0000000000000000000000000000000000000000000000000000weird0000000000000000000000000oblivion0000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000death_________

microstructures by a confined present: time 

true?

microstructures by a confined present: reality?, _inèrcies, 2020

reality

miro, oloro i em transformo

Miro, oloro i em transformo

en silencis. Somnis, canvis 
subtils: res no es renova.

Tranquil·litats de la memòria. Inèrcies
per no dir res. Demències
que amaguen el que ja no vol dir ningú.

I ja no toco, escolto ni busco
cap senyal: segurament només serà 
la ferida disfressada de rutina.

photography: "walking home", impossible b/w film for SX-70 and text by inèrcies_

un milió d'insectes

Avorrida, mirava el mòbil amb aire indiferent. Feia molts dies que no es podia concentrar. Res del que feia li interessava. 

Podia veure com els insectes buscaven el contacte amb la gent aquella nit de pluja on tot brillava d'una manera especial. Les coses semblaven noves sota aquella finíssima capa líquida, camuflatge viscós aliè a la nostra espècie.

Feia temps que intentava dormir però era impossible. Per enèsima vegada va tornar a mirar el telèfon: res méa que la crueltat materialitzada en tecnologia indiferent. Va pensar si hi havia algú que la pogués ajudar a treure's de sobre aquella humitat.

Quan va veure que l'obscuritat se n'anava, li va semblar que era testimoni del somni d'un record però malgrat que el sol començava a brillar encara hi havia molt gris a la ciutat que intentava despertar-se completament. 

Alhora, sonaven els sorolls de sempre que sortia de darrere dels vidres trencats de sempre per on havia entrat la pluja. 

Notava la presència d'un milió d'ànimes darrere les finestres que, com espies de la voluntat transformada en el santuari humit d'un milió d'insectes, en aquell dia que s'apropava, pensaven si algú els podria ajudar a oblidar aquella obscuritat esgarrapada i hostil.

photography: Raw. Kodak Color Plus 200 and text by inèrcies

la brúixola

Aquell aire calent m'estava fent fàstic. 

Semblava un aire ja respirat, que havia passat per altres pulmons: aire llençat, usat.

Suava i la roba se m'enganxava a la pell com en aquell moment se m'enganxava tot. L'escalfor m'irritava i em treia de polleguera. Tot plegat em produïa un cansament enorme, absurd: una ferida oberta, líquida d'aigua.

Un home tirava d'alguna cosa.

Algú arrossegava alguna cosa.

i altres portaven alguna cosa a sobre.
Carregaven llum a l'ombra. Fugaç:
remor de passos. 

Cartografies impossibles sense sentit que miraves i remiraves sense trobar cap nord perquè no hi havia cap nord per buscar, ni cap senyal per orientar-te.

El gat es movia lentament.

Els insectes hipnotitzats,

i els grills cantaven, xops d'humitat.    

Lloant la llum artificial, sense sentit: 
brúixola d'alguns.

photography: "nocturn 3", instax paper on polaroid 110a modified and text by © inercies_ 

Flotant, flotant, flotant...

Anàvem flotant, flotant, flotant..., quan la màquina va començar a fallar. Aquella màquina que no havia fallat mai ara que l’havíem mogut una mica va començar a trontollar per tot arreu.

Estàvem preocupats perquè el soroll que feia es podia escoltar a galàxies de distància i com que el que no volíem en aquelles circumstàncies era cridar l'atenció, la vam amagar dins d'un cràter i vam començar a debatre que podríem fer si aquella mala pècora s'aturava de debò.

Depeníem gairebé completament de la màquina: ens feia el menjar, ens proporcionava imatges meravelloses; tenia gravats els nostres records i a més, permetia emetre missatges als que anaven endarrerits: aquells que havien perdut la capacitat de flotar,  que encara no havien arribat i que s'arrossegaven enrere, petits a la llunyania, formigues a l'horitzó incert.

-És que som espirituals però ens podem morir de gana, que tenim necessitats, collons! -Va dir un

-És que ja no es fan les coses com abans! -Va dir altre

-Així no podem continuar...

Va escampar-se la incertesa entre els espirituals: no sabíem què fer sense aquella màquina ens feia sentir-nos bé, procurava el nostre benestar, ens feia somniar i era l’últim que ens lligava al lloc d’on veníem. Estàvem a punt de perdre la il.lusió en aquell lloc sense passat ni futur.

Els més vells continuaven debatent.

El grup es va reagrupar al cràter i mentre que estàvem en cercle observant aquell interminable debat mental, uns nens jugaven despreocupats a futbol i en un moment donat, un d'ells va xutar la pilota amb força i va anar a parar dins de la maleïda màquina.

Allò era el que li faltava a la mala pècora que va deixar de funcionar en mig de l'astorament general. Tothom va mirar el noi que va fugir cames ajudeu-me i va amagar-se dins de la màquina que de cop, va començar a funcionar.

En mig de la incredulitat general, aquell nen va sortir amb la seva pilota i una llauna de cervesa que travava el mecanisme.

Flotant, flotant, flotant..., perduts en aquell lloc sense passat ni futur, la màquina va començar a funcionar de nou.

fotografia: "voyage", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

Selènics

Espirituals, els selènics es van reunir en una comissió d'estudi. Estaven preocupats perquè s'havien adonat que una espècie animal habitant d'un planeta pròxim havia inventat uns objectes amb capacitat d'interferir la seva vida.

La seva preocupació estava justificada: la seva civilització estava compromesa per aquells éssers llunyans i havien de decidir urgentment què feien. Alguns van proposar enviar-hi missatges psíquics per evitar la intrusió però els mitjans mentals que hi havia van mostrar-se ineficaços per fer la comunicació de manera adequada. 

I després de molts i intensos debats es va imposar el sentit comú i la comissió va decidir evitar la molèstia desplaçant tot l'imperi a l'altra banda de la roca flotant, cap a l'invisible.

D'aquesta manera comença el relat d'aquell camí cap a la part fosca.


fotografia: "the way", kodachrome transparency and text by © inercies_