Avorrida, mirava el mòbil amb aire indiferent. Feia molts dies que no es podia concentrar. Res del que feia li interessava.
Podia veure com els insectes buscaven el contacte amb la gent aquella nit de pluja on tot brillava d'una manera especial. Les coses semblaven noves sota aquella finíssima capa líquida, camuflatge viscós aliè a la nostra espècie.
Feia temps que intentava dormir però era impossible. Per enèsima vegada va tornar a mirar el telèfon: res méa que la crueltat materialitzada en tecnologia indiferent. Va pensar si hi havia algú que la pogués ajudar a treure's de sobre aquella humitat.
Quan va veure que l'obscuritat se n'anava, li va semblar que era testimoni del somni d'un record però malgrat que el sol començava a brillar encara hi havia molt gris a la ciutat que intentava despertar-se completament.
Alhora, sonaven els sorolls de sempre que sortia de darrere dels vidres trencats de sempre per on havia entrat la pluja.
Notava la presència d'un milió d'ànimes darrere les finestres que, com espies de la voluntat transformada en el santuari humit d'un milió d'insectes, en aquell dia que s'apropava, pensaven si algú els podria ajudar a oblidar aquella obscuritat esgarrapada i hostil.
photography: Raw. Kodak Color Plus 200 and text by inèrcies
El vidre intenta corbar els blocs de pisos que hi ha amuntegats darrere seu, hostils i amenaçadors. Jo observo borrosament com cau la pluja i esbrino on va aquella persona que puja pel carrer, aquell que acaba de sortir del portal...
Penso els subjectes d'una manera aproximada, incerta.
Amb els dubtes d'un esdeveniment important, busco raons per fer un viatge que a la vegada odio i desitjo.
Tot és aproximat, incert.
Sembla que de vegades tot depèn d’un petit gest, una mirada o un encontre casual. Potser tot és molt senzill i només es tractaria d'un accident dels sentits que es trobaven a la recerca d'alguna cosa complicadíssima de descriure.
Plou aquesta tarda.
Em deixo caure al sofà i busco vincles possibles entre fets que no tenen res a veure. Nexes impossibles un capvespre qualsevol amb pensaments dotats de vida
pròpia.
Només sé que plou aquesta tarda.
En el perill d'un accident que podria arribar a passar gairebé puc arribar a tocar amb els dits una realitat que amb prou feina es deixa sentir. Puc sentir el futur aproximant-se. Intueixo la seva presència en un ara ja és aquí!
Un ara que s'enfosqueix
i després..., la nit.
I al final..., no ho sé.
Tant de bo no plogués aquesta tarda!
fotografia:"absurd", kodachrome transparency and text by © inercies_
