Deixar-me anar lleuger només amb l'equipatge dels ossos i la pell. Abandonar-me inert sense res que m'importi.
Miro l'horitzó: l'horitzó que no s'acaba mai, no arriba mai i que no l'assoliré mai perquè tot és absurd, absurd, absurd i absurd.
En aquest moment dubto si deixar-me anar lleuger en l'espai i abandonar-me inert, feliç en el mateix desconeixement o bé ancorar-me a una realitat que em costa entendre i que em fa dubtar de mi, de tu i de tot.
On puc trobar la cartografia de la certesa que m'ajudi a sortir d'aquesta situació?
M'observo a mi mateix cridant paraules que sé que és impossible que surtin de la meva boca perquè això només és un pensament, potser un somni.
On puc trobar el camí per travessar aquest desert de l'abandonament, que ja no és una opció?
M'agradaria dir-te que no et preocupis i que ja no estic sol però cada vegada que miro al meu voltant només veig adorables criatures mirant-se els uns als altres, flotant en la seva absurda obscuritat.
fotografia: "voyage", kodachrome transparency and text by © inercies_
