Deixa'm buscar
signes de vida. Deixa'm buscar només una flor.
Només pols. Només
fred.
Em vaig adonar
que m'havia perdut en aquella enorme superfície que em feia sentir petit,
insignificant. Em vaig adonar que aquell mar de pols havia fet realitat el
malson del punt de no retorn que m'impedia pensar què estava passant perquè aquell
buit era la certesa de no voler saber res.
Deixa'm escoltar
una paraula. Deixa'm pensar una mica.
Només la pols.
Només el fred.
Vaig començar a llençar
coses que ja no em servien de res. Vaig llençar objectes inútils, aparells
inútils i joies inútils. També van anar caient els meus records i el meu passat.
Una fila
d'empremtes a terra es movia sinuosa darrere meu a l'inici de la terra desconeguda
on ja només em quedava una memòria remota, aproximada, d'un passat que havia
deixat enrere.
Deixa'm
llençar-ho tot per anar endavant. Només endavant.
Deixa'm buscar un
somriure. Deixa'm buscar una mirada.
Res al davant. Res
a darrere,
en el buit d'un
viatge incert on anava deixant un rastre de passat que alguns podrien anomenar
destí.
fotografia: "memory", kodachrome transparency and text by © inercies_
fotografia: "memory", kodachrome transparency and text by © inercies_