veig una illa

Veig una illa enmig del mar. Està allà davant i sembla molt a prop però no n'estic segur. La veig, però no puc arribar.

La seva presència sembla potenciar el meu aïllament. És la possibilitat que no serà però que em trasbalsa i m'inquieta. És la representació material de la incertesa que em fa cercar la seguretat d'un impossible arriscat.

Potser si no veiés aquell maleït tros de pedra...

Aquí allà, paranys del destí.

La brisa d'aquesta tarda de desembre aixeca la pols en aquesta riba on la veritat és una qüestió d'altaveus.

photography "island", kodachrome transparency and text © inercies_

hivern

Em pregunto si ja ha arribat l'hivern.

Després d'una febrada de tres dies miro el carrer des de l'habitació i no em veig amb cor ni de mirar el calendari. Estic fet pols i, igual que en un núvol, sóc conscient de cada part del meu cos perquè tot el cos em fa mal.

Em pregunto si ha arribat l'hivern perquè sento el fred que es fica per la finestra, la porta, la pell i els ossos que em fan mal i observo el meu reflex darrere el vidre en tant que espero l'hivern que vindrà per quedar-se.

photography: "nocturn 4", instax wide film on polaroid 110a modified and text by © inercies_ 

dona'm la mà

Quins sorolls són aquests?

Els puc sentir dins del meu cap: interiors, molt a prop. Em desorienten però reconec aquest lloc, he estat aquí abans. Puc reconèixer els objectes, els carrers i la gent. Però el soroll em pertorba, sembla la premonició d'una violència més que possible.

Potser sóc esclau d'aquest lloc. 

Sembla que la vibració no té la força que tindria en un espai tancat i, immaterial i sense substància, m'obliga a fer un esforç per no distreure'm encara més dins d'aquesta llum hostil: tant de bo pogués recordar la teva cara, la teva veu, les teves mans. 

I tapant-me la cara, la boca i els ulls amb les mans vull sortir d’aquest bucle que em sacseja,  abandonar-me en el camí del record on encara no sé si vaig o vinc.

Dona'm la mà i fes de guia fins a un lloc segur abans no arribi la nit. Només serà un moment...

Vinc de la foscor,

el camí del no-res,

esforçant-me a cercar un refugi

en aquest paisatge eteri

I ara,

quan descanso derrotat

miro aquesta ombra,

preguntant-me si serà la meva

fotografia: "núvols", fujifilm instax wide 800 in a polaroid 110a modified and text by © inercies_ 

futur

El vidre intenta corbar els blocs de pisos que hi ha amuntegats darrere seu, hostils i amenaçadors. Jo observo borrosament com cau la pluja i esbrino on va aquella persona que puja pel carrer, aquell que acaba de sortir del portal...

Penso els subjectes d'una manera aproximada, incerta. 

Amb els dubtes d'un esdeveniment important, busco raons per fer un viatge que a la vegada odio i desitjo. 

Tot és aproximat, incert.

Sembla que de vegades tot depèn d’un petit gest, una mirada o un encontre casual. Potser tot és molt senzill i només es tractaria d'un accident dels sentits que es trobaven a la recerca d'alguna cosa complicadíssima de descriure.

Plou aquesta tarda. 

Em deixo caure al sofà i busco vincles possibles entre fets que no tenen res a veure. Nexes impossibles un capvespre qualsevol amb pensaments dotats de vida pròpia.

Només sé que plou aquesta tarda.

En el perill d'un accident que podria arribar a passar gairebé puc arribar a tocar amb els dits una realitat que amb prou feina es deixa sentir. Puc sentir el futur aproximant-se. Intueixo la seva presència en un ara ja és aquí! 

Un ara que s'enfosqueix
i després..., la nit.
I al final..., no ho sé.

Tant de bo no plogués aquesta tarda!

fotografia:"absurd", kodachrome transparency and text by © inercies_

absurd

Deixar-me anar lleuger només amb l'equipatge dels ossos i la pell. Abandonar-me inert sense res que m'importi.

Miro l'horitzó: l'horitzó que no s'acaba mai, no arriba mai i que no l'assoliré mai perquè tot és absurd, absurd, absurd i absurd.

En aquest moment dubto si deixar-me anar lleuger en l'espai i abandonar-me inert, feliç en el mateix desconeixement o bé ancorar-me a una realitat que em costa entendre i que em fa dubtar de mi, de tu i de tot.

On puc trobar la cartografia de la certesa que m'ajudi a sortir d'aquesta situació?

M'observo a mi mateix cridant paraules que sé que és impossible que surtin de la meva boca perquè això només és un pensament, potser un somni.

On puc trobar el camí per travessar aquest desert de l'abandonament, que ja no és una opció?

M'agradaria dir-te que no et preocupis i que ja no estic sol però cada vegada que miro al meu voltant només veig adorables criatures mirant-se els uns als altres, flotant en la seva absurda obscuritat.

fotografia: "voyage", kodachrome transparency and text by © inercies_

404 Not Found

Va ser un error, per això va succeir així.

Va ser tan profund, per això aquest sentiment.

Entre boires i pèrdues, els somnis 
s'esvaeixen.

I, per damunt de tot 
la sensació intuïda d'una veu, 

la realitat escoltada d'una mirada 
quan el crepuscle comença a vomitar 
el regal de l'oblit sobre 
esquerdes de memòria.


fotografia: "error 404", and text by © inercies_

Desert

Deixa'm buscar signes de vida. Deixa'm buscar només una flor.

Només pols. Només fred.

Em vaig adonar que m'havia perdut en aquella enorme superfície que em feia sentir petit, insignificant. Em vaig adonar que aquell mar de pols havia fet realitat el malson del punt de no retorn que m'impedia pensar què estava passant perquè aquell buit era la certesa de no voler saber res.

Deixa'm escoltar una paraula. Deixa'm pensar una mica.

Només la pols. Només el fred.

Vaig començar a llençar coses que ja no em servien de res. Vaig llençar objectes inútils, aparells inútils i joies inútils. També van anar caient els meus records i el meu passat.

Una fila d'empremtes a terra es movia sinuosa darrere meu a l'inici de la terra desconeguda on ja només em quedava una memòria remota, aproximada, d'un passat que havia deixat enrere.

Deixa'm llençar-ho tot per anar endavant. Només endavant.

Deixa'm buscar un somriure. Deixa'm buscar una mirada.

Res al davant. Res a darrere,

en el buit d'un viatge incert on anava deixant un rastre de passat que alguns podrien anomenar destí.

fotografia: "memory", kodachrome transparency and text by © inercies_

Somebody in space

—Father...

—What?

—There's somebody in space!

—He's dead?

fotografia: "nocturn", Fujifilm instax wide and text by © inercies_

Flotant, flotant, flotant...

Anàvem flotant, flotant, flotant..., quan la màquina va començar a fallar. Aquella màquina que no havia fallat mai ara que l’havíem mogut una mica va començar a trontollar per tot arreu.

Estàvem preocupats perquè el soroll que feia es podia escoltar a galàxies de distància i com que el que no volíem en aquelles circumstàncies era cridar l'atenció, la vam amagar dins d'un cràter i vam començar a debatre que podríem fer si aquella mala pècora s'aturava de debò.

Depeníem gairebé completament de la màquina: ens feia el menjar, ens proporcionava imatges meravelloses; tenia gravats els nostres records i a més, permetia emetre missatges als que anaven endarrerits: aquells que havien perdut la capacitat de flotar,  que encara no havien arribat i que s'arrossegaven enrere, petits a la llunyania, formigues a l'horitzó incert.

-És que som espirituals però ens podem morir de gana, que tenim necessitats, collons! -Va dir un

-És que ja no es fan les coses com abans! -Va dir altre

-Així no podem continuar...

Va escampar-se la incertesa entre els espirituals: no sabíem què fer sense aquella màquina ens feia sentir-nos bé, procurava el nostre benestar, ens feia somniar i era l’últim que ens lligava al lloc d’on veníem. Estàvem a punt de perdre la il.lusió en aquell lloc sense passat ni futur.

Els més vells continuaven debatent.

El grup es va reagrupar al cràter i mentre que estàvem en cercle observant aquell interminable debat mental, uns nens jugaven despreocupats a futbol i en un moment donat, un d'ells va xutar la pilota amb força i va anar a parar dins de la maleïda màquina.

Allò era el que li faltava a la mala pècora que va deixar de funcionar en mig de l'astorament general. Tothom va mirar el noi que va fugir cames ajudeu-me i va amagar-se dins de la màquina que de cop, va començar a funcionar.

En mig de la incredulitat general, aquell nen va sortir amb la seva pilota i una llauna de cervesa que travava el mecanisme.

Flotant, flotant, flotant..., perduts en aquell lloc sense passat ni futur, la màquina va començar a funcionar de nou.

fotografia: "voyage", kodachrome transparency and text by © inercies_